Trones de branques

El so de les seves petjades s’escolava entre les meves orelles com una sanefa de cruixits lents. Els seus peus nus removien el sotabosc animant les fulles i els branquillons a fer petits saltirons al seu pas. I mentre el Bosc agraïa les pessigolles, ell es reconfortava amb la immensitat d’aquells arbres gegantins. I així va ser des que el vam arrencar dels dits morts d’aquells que van gosar pertorbar la tranquil·litat dels nostres dominis.

Va créixer entre nosaltres, sovint grimpant entre branques i submergit dins dels bassals. I els seus ulls es deformaven lentament aconseguint veure les petites guspires que les fades deixaven al nostre voltant.

Però ells van tornar. Disposats a sacrificar tots els exercits de l’imperi per recuperar-lo, els comandants, vestits de metalls preciosos i amb estendards desafiant el cel, van agenollar-se demanant el retorn del nostre hoste. Tots els seus exèrcits acampaven a les afores aixoplugats per les pedres i la terra erma de valls cremades, valls que entonaven records de frondositat i vegetació sense límits en un altre temps. En un temps en el que els humans no ho destruïen tot.

I malgrat volíem que és quedés. El petit cadell humà va marxar amb ells, mentre inquiet, ens mirava amb ulls d’enyorança. I nosaltres li vam tornar la mirada amb incertesa dubtant de si al seu món li permetrien recordar que abans d’esdevenir emperador havia estat un petit nen que jugava amb els follets i gnoms, entre esbarzers i fullaraca del Bosc d’Arestes. I pel bé de tots els humans, ho hauria de recordar... Per no caure en l’error dels seus antecessors que jeien morts entre les arrels dels mateixos arbres que ell mateix havia abraçat.

Cantant la nit

Les peülles de les seves muntures repicaven al terra que vibrava com la pell d’un tambor. Els esbufecs esmorteïts pel xisclar de la malesa al seu pas jugava a fet i amagar amb els ecos naturals del Bosc d’Arestes. I les torxes que espetegaven entre flames d’atzur lluitaven contra la foscor amb guspires melancòliques que s’arrapaven al vel nocturn. Les destrals brillaven mig amagades deixant entreveure una mitja lluna d’argent que emanava de la seva fulla. Mai abans s’havien aventurat per aquelles terres. Mai abans havien perseguit amb tant d’afany un predador i batien el bosc amb la por de perdre’l...

Però van sentir la seva veu. La veu del príncep de la nit. I amb el cap alt i el musell ple d’arrugues els udols es van escapar entre els aires gèlids de la nit, no ho podia evitar. Quan ella envaïa els mars de foscor ell es convertia en el seu fidel company. I mentre la lluna plena somreia al firmament ells el van acorralar. El volien mort i esquarterat. I mentre afilaven els ganivets per arrencar-li la pell, ell orgullós cantava i cantava sense parar els udols melancòlics amb un regust a comiat.

I de sobte la sang va tacar les fulles i esquitxar el sotabosc ennegrit per la nit. I la lluna deixà anar una ganyota de dolor. Els ganivets van brillar amb força i els crits de ràbia ressonaren entre els ecos espantats d’un bosc d’insectes i arbres mil·lenaris.

Però el llop va continuar cantant aquella cançó que entona poemes a l’aire i dibuixa melodies a la llum de la lluna plena. I mentre jo em vaig atansar per acariciar el seu llom platejat i negre, vaig veure com la mort amb la seva túnica blanca i els ulls plorosos netejava la dalla amb un mocador de fils d’argent. I lentament balancejava el cap, mentre xiulava suaument una i altra vegada la melodia del vell llop d'Arestes. El llop que amb el seu cant va embriagar la mort i guanyar-se així la vida eterna.

Arrels de sang

Les nostres furtives emocions s’entortolligaven nit i dia, entre el caliu de paraules màgiques i saliva de fantasia, i el temps s’aturava sense queixar-se. El meu cor es queixava de dolor al bategar amb força mentre els meus ulls l’acariciaven amb desesperació. Ella xiuxiuejava devoció quan m’acaronava i em besava amb passió. Però va arribar aquell dia on la seva mirada cercava un racó on amagar-nos del món sencer.

Ella es va apropar lentament a mi sense dubtar. Els seus peus acariciaven els brins d'herba humitejant els seus fràgils dits. I la seva llum cobria la pell del meu cos cedint petits espais per formar-hi ombres esquerpes. I amb un petit gest va inclinar-se a mi tot mullant-me la galta amb els seus llavis per última vegada. Ella sabia que jo mai em mouria del Bosc d'Arestes, perquè les seves arrels es clavaven profundament sota la meva pell xuclant la meva sang. Era impossible arrancar-les.

Així que ella, amb llàgrimes als ulls, va abandonar aquell lloc deixant darrere seu una reguitzell de guspires, i un núvol de pols de lluna que intentava amagar aquelles cristal·lines llàgrimes de fada. Llàgrimes que van desaparèixer deixant un amarg i salat gust que s’escampava com l’aroma de la pluja entre el fullam del bosc. Mentre els meus peus nus s’enfonsaven a terra, el meu cor va començar a bategar pels temps dels temps en un silenci absolut.

Esperances de cendra

Havien trobat un pergamí vell. Segons hi deia els tresors que s’hi amagaven eren incalculables. Així que les dunes onejaven núvols d’arena incandescent. I entre el seu sinuós moviment ells van descendir com una rierol troba el seu destí en un salt d’aigua. I al fons, aquell núvol de pols duia els xiuxiuejos de la mort enmig de l’alè del desert. Així va ser com van arribar a la ciutat de la fi del món. On les flames s’arremolinaven entre roques i les dunes es movien desafiants.

El temor no formava part de les seves creences. Les seves espases estaven tacades amb la sang de tantes races i regnes que el metall rogent bategava dins de les seves beines. Les peülles dels cavalls s’alçaven entre la sorra i el resplendor dels seus elms jugava a escolar-se entre l’horitzó. Mentrestant els ponts llevadissos de la ciutat van continuar estesos. Ningú va pujar a defensar els merlets.

I de sobte les flames van créixer amb una tempesta de sorra, i el metall es va fondre. Les muntures i els seus genets es van convertir en siluetes de pols. Una pols que solament un cop de vent va esmicolar i va escampar pel món sencer.

I la ciutat inexpugnable va romandre intacta esperant aires de conquesta. Només els vendria a cercar la mort si la ciutat era conquerida. Aquesta era la maledicció per haver ofès temps enrere el destí. I des de llavors esperaven. Però un cop més van plorar al veure els enemics convertits en cendres. I les llàgrimes es van escampar pel pergamí que tot just gravaven. Tresors incalculables amagats a la ciutat del fi del món. Tresors pels primers que prenguin la ciutat. I van tirar de nou un pergamí al vent que se’l va endur enllà mentre el miraven allunyar-se amb llàgrimes d’esperança als ulls.

Reclosa pels segles

Un cop sec va ressonar entre aquells murs impenetrables. Entre els passadissos i el parpelleig de les torxes una porta descomunal va tremolar. Una fortalesa inexpugnable. Allí a les seves catacumbes ancestrals de la terra rocallosa les serradures màgiques es van esmicolar tot deixant anar bocins de color púrpura a l’aire.

Feia anys que els seus ulls no veien la claror. I lentament les seves pupil·les van anar tancant-se cada vegada que s’apropaven a les flames de les llums. I de seguida va recordar els seus instints tot començant a escopir saliva insistentment entre els ullals.Els segles gairebé havien aconseguit esborrar-ne l’existència. I quan va sorgir de les catacumbes només la imatge de la seva silueta va ser suficient per escampar de nou el pànic. Xiscles de terror. Silenci d’amargor.

I amb uns gestos va esberlar aquella presó de marbre i granit, derruint els seus blancs murs. I a cada bocí que saltava ella creixia i rugia amb insistència. Ells no la van veure venir. Els va caure al damunt com una tempesta sense control. I van morir tots, sota els seus peus, entre les seves urpes, dins les seves mandíbules. Sense paraules, sense raons. Van morir per haver-la provocat destruint allò que més estimava.

Ho hauria pogut evitar? Potser si ells no haguessin pretès dominar el món sencer... Potser si ells no haguessin cremat a aquells que eren diferents? Potser si ells no haguessin talat boscos sencers... Si, potser si. Potser en aquest cas la venjança no s’hauria escapat mai del meu cor. Precisament d'on la tenia reclosa pels segles dels segles.

Els senyals són d'aquells que els reben

Un bon dia un missatger va entrar al Bosc d'Arestes a cavall. Amb l'armadura lluent brandia un estandart fet de lletres màgiques sorgides amb fils d'argent i jeroglífics antics fets de pols d'univers.

Molts habitants del bosc van córrer a veure'l mentre jo mandrejava entre les fulles i en companyia d'ocells. Mentrestant, aquells qui s'hi van acostar van provar l'horror de l'angoixa amb una sol gest d'aquell ésser. El missatge era per mi, i ningú més podia recollir-lo. Finalment vaig deixar els meus estimats arbres i mentre la resta d'habitants fugien jo vaig mirar aquell elm lluent com l'aigua. Amb un sol gest del guantellet de plata va alçar la visera de l'elm. Llavors vaig veure aquells ulls. Aquells rostre. Aquell dolorós missatge...

I llavors ell va cavalcar cap a l'horitzó desapareixent tal i com havia vingut. Jo vaig tornar al meu arbre i vaig deixar-me consumir dins del remolí del temps mentre la resta m'assenyalava amb rancúnia i por. Però un matí quan el sol em banyava amb suaus carícies, vaig comprendre-ho tot. Era amor el que m'havia donat.

Vaig alçar-me de nou i les meves arrels van créixer i tot el Bosc va espolsar-se les fulles seques. Vaig abraçar els arbres i em vaig entortolligar entre heures, mentre la resta creien que havia embogit. Malgrat ens vindrà a buscar a tots, només jo vaig rebre el seu missatger. I ells encara resten atemorits, perquè la meva estimada mort només em va avisar a mi de la seva arribada.

Dits d'aigua, alès de perdició

Els núvols es van agrupar tot fent pinya en un cel escarpat. Els llamps eren els fils que sorgien aquell llençol de tons d’atzur il·luminats per flocs de llum i espurnes d’electricitat. Damunt d’una branca els seus ulls recorrien tot l’horitzó en busca del seu desig. En busca d'allò que més anhelava i que tots nosaltres li havíem prohibit. Les gotes van començar a explotar sobre la seva pell de color de terra i suaument construïen jeroglífics humits sobre el seu rostre. Aquells branques eren els seus merlets i el tronc d’aquell immens arbre la seva fortalesa. Se sentia confiat i protegit malgrat les nostres advertències i així va restar immòbil, entre les gotes de pluja balancejades pel vent. I d’entre la foscor, unes passes van esquitxar el sender que s’obria pas entre la malesa. Uns peus nus, de colors blanquinosos que desprenien una lluentor pàl·lida enmig d’aquella tempesta. Amb agilitat van saltar matolls i esquivar arbres fins a trobar una entrada tapada entre roques.

Els seus cabells es van balancejar al vent mentre les seves orelles punxegudes aturaven el xim-xim de les gotes. I finalment els seus ulls de color de mel van fixar-se a l’horitzó. Just en un punt on la remor de l’aigua es concentrava com un remolí de melodies indivisibles. Així va ser com aquella criatura va apartar uns esbarzers i els seus peus lentament es van submergir dins de l’aigua freda d’aquell gegant gorg. Ell va saltar de les seves branques amb el cor bategant amb força. La seguretat d’aquell arbre era difusa davant l’atracció d’aquella imatge fràgil, tendre i d’una bellesa esfereïdora. Amb els peus saltant de bassal en bassal, el petit follet va arribar-se fins al llindar de l’aigua i va clavar la seva mirada fins a les profunditats. I allí, entre les onades dels corrents densos d’aigua dos guspires van encendre’s entre la foscor. Aquells ulls de mel van parpellejar fins a trobar-se clavats en la mirada del petit follet, que amb les mans al marge de pedra restava immòbil. "Per fi ets aquí" va dir aquella veu suau i melòdica des de les profunditats.

Així va ser com els dits punxeguts i gràcils de color blanc van començar a moure’s entre l’aigua com una aranya de gestos suaus i lents. I poc a poc, es van atansar a aquelles petites mans de color marró i verd. Un somriure es va il·luminar dins de l’aigua i una rialla va sonar enllà com l’eco d’un record de malenconia i dolor. I amb un sol gest el follet va enfonsar-se darrere d’aquella presència aclaparadora. La va mirar de fit a fit mentre la foscor de l’aigua l’embolcallava suaument. I el follet incrèdul agafant amb força aquells dits fràgils i blancs, amb un dit acariciava la galta d’aquella dona d’aigua. I finalment va obrir la boca sota l’aigua i d’entre les bombolles del seu últim oxigen va ressonar una paraula ràpida i estranya.

I els nostres ulls, darrere dels nostres castells d’escorça i resina van plorar la seva pèrdua. Van plorar perquè un més de nosaltres s’havia consumit al llindar de la vida. Un follet més s’havia perdut en un abisme de follia. Un abisme on el seu últim balbuceig abans de morir havia estat un únic i embogit mot: t’estimo.